Isabel, ets lluny, m'has deixat, t'estimo.
El teu cor, ho sé, és per mi que bat.
Però vull tenir-te només en mos braços.
La nit ara és buida i el món desolat.
La lluna desplega la canilla d'ombres
ran de la carena. feia el foc follet
signes en la fosca. Jo no els entenia.
Pugen les fogures, però el cor tinc fred.
Servo el mocador brodat que em donares,
Isabel, estel, ho flor de la nit!
Al fons de la vall he cridat: -T'estimo!-
Les pedres em tornen, despullat, el crit.
Tomàs Garcés
Bloc Maragall -2013
