si el mirem amb els ulls
de Nadal
divendres, 27 de desembre del 2013
Poema de Nadal
Quina nit tan esperada
el cel brilla més que mai
les estrelles fan rotllana
fan la dansa de Nadal
Com m'agrada quest dia
per poder-nos retrobar
i dir-vos a cau d'orella
que bonic es estimar.
Laia Torres
el cel brilla més que mai
les estrelles fan rotllana
fan la dansa de Nadal
Com m'agrada quest dia
per poder-nos retrobar
i dir-vos a cau d'orella
que bonic es estimar.
Laia Torres
Poema de de Nadal
Si aquesta nit sents una remor
que, no saps com,
t'obliga a mirar el cel,
i anyores gust de mel
i tens desig d'una pau
que no enganya...
és que a través dels aires
de la nit
t'arriba aquell ressò de
l'Establia
de quan l'Infant neixia
s'elevava un càntic d'infinit.
Si ja no saps sentir-te pastoret...
Joana Raspall
que, no saps com,
t'obliga a mirar el cel,
i anyores gust de mel
i tens desig d'una pau
que no enganya...
és que a través dels aires
de la nit
t'arriba aquell ressò de
l'Establia
de quan l'Infant neixia
s'elevava un càntic d'infinit.
Si ja no saps sentir-te pastoret...
Joana Raspall
divendres, 6 de desembre del 2013
Endreça
Pujaré al cel blau
a collir paraules
per una escaleta
tallada en el vent
És, cada graó,
un manyoc de boire;
a cada replà
hi brilla un estel.
Els cants des ocells
hi fan de barana;
aromes de flors
i posen dosser.
Espereu-me a baix
tornaré amb les mans
curulles de somnis
i us els donaré
Joana Raspall
a collir paraules
per una escaleta
tallada en el vent
És, cada graó,
un manyoc de boire;
a cada replà
hi brilla un estel.
Els cants des ocells
hi fan de barana;
aromes de flors
i posen dosser.
Espereu-me a baix
tornaré amb les mans
curulles de somnis
i us els donaré
Joana Raspall
dimecres, 27 de novembre del 2013
Núvols
Núvol negre, núvol blanc,
les cabòries se me'n van
amb vosaltres, cel enllà.
Si em tornessin a venir,
desfeu-les en llagrimetes
i ruixeu tot el camí.
Joana Raspall
les cabòries se me'n van
amb vosaltres, cel enllà.
Si em tornessin a venir,
desfeu-les en llagrimetes
i ruixeu tot el camí.
Joana Raspall
La rel
La rel de l'arbre no sap
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra l'estiu
i l'hivern,al foc, escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.
I no li prenc res de franc!
Que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,
sóc l'amic que li dóna aigua.
Joana Raspall
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra l'estiu
i l'hivern,al foc, escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.
I no li prenc res de franc!
Que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,
sóc l'amic que li dóna aigua.
Joana Raspall
dissabte, 26 d’octubre del 2013
dilluns, 26 d’agost del 2013
Record d'Isabel
Isabel, ets lluny, m'has deixat, t'estimo.
El teu cor, ho sé, és per mi que bat.
Però vull tenir-te només en mos braços.
La nit ara és buida i el món desolat.
La lluna desplega la canilla d'ombres
ran de la carena. feia el foc follet
signes en la fosca. Jo no els entenia.
Pugen les fogures, però el cor tinc fred.
Servo el mocador brodat que em donares,
Isabel, estel, ho flor de la nit!
Al fons de la vall he cridat: -T'estimo!-
Les pedres em tornen, despullat, el crit.
Tomàs Garcés
Bloc Maragall -2013
El teu cor, ho sé, és per mi que bat.
Però vull tenir-te només en mos braços.
La nit ara és buida i el món desolat.
La lluna desplega la canilla d'ombres
ran de la carena. feia el foc follet
signes en la fosca. Jo no els entenia.
Pugen les fogures, però el cor tinc fred.
Servo el mocador brodat que em donares,
Isabel, estel, ho flor de la nit!
Al fons de la vall he cridat: -T'estimo!-
Les pedres em tornen, despullat, el crit.
Tomàs Garcés
Bloc Maragall -2013
diumenge, 18 d’agost del 2013
divendres, 9 d’agost del 2013
Una noia plora
Se t'escolta el plor pels teus ulls
i l'enuig esmicolda el teu somriure.
Ho,les llàgrimes en un dolç mirar
com agiten tristesa al pensament!
No puc saber de tu ara què et passa,
quin desempar t'esquilla l'esperit?
Et veig el llagrimall fet un espill
quan la llum il-lumina el teu esguard,
ulls que vessen perles d'encant
semblant teu amb les llàgrimes més pures,
semblant teu amb les llàgrimes plorant.
Pere Vives Sarri
Bloc Maragall 2013
i l'enuig esmicolda el teu somriure.
Ho,les llàgrimes en un dolç mirar
com agiten tristesa al pensament!
No puc saber de tu ara què et passa,
quin desempar t'esquilla l'esperit?
Et veig el llagrimall fet un espill
quan la llum il-lumina el teu esguard,
ulls que vessen perles d'encant
semblant teu amb les llàgrimes més pures,
semblant teu amb les llàgrimes plorant.
Pere Vives Sarri
Bloc Maragall 2013
Només sé plorar
Només sé plorar.
Les meves llàgrimes
són vidres
que les onades del temps
s'enduen.
Tu, que vas néixer
plàcidament,
mire enlaire,
veuràs
com dansen
els estels.
Fidel Bofill
Bloc maragall 2013
Les meves llàgrimes
són vidres
que les onades del temps
s'enduen.
Tu, que vas néixer
plàcidament,
mire enlaire,
veuràs
com dansen
els estels.
Fidel Bofill
Bloc maragall 2013
dilluns, 15 de juliol del 2013
Oferiment
He pogut atrapar un somni
adans que el sol no el fongués,
i l'empresono amb paraules
per quedar-me'l sempre més.
No pesa ni fa cap nosa,
però és tant gran, per mi,
que, si vols...si tu volguessis,
el podriem compartir.
Joana Raspall
adans que el sol no el fongués,
i l'empresono amb paraules
per quedar-me'l sempre més.
No pesa ni fa cap nosa,
però és tant gran, per mi,
que, si vols...si tu volguessis,
el podriem compartir.
Joana Raspall
diumenge, 14 de juliol del 2013
El silenci
si escoltes el silenci
hi sentiràs mil veus:
les herbes que respiren,
les flors obrint els pètals,
la terra assaonant-se,
insectes que no veus...
Un aire ple de vida
et besarà la galta
i et sentiràs als dintres
com tremolors d'ocell.
L'aire entendrà els teus somnis;
tu l'entrendràs a ell.
Joana Raspall
hi sentiràs mil veus:
les herbes que respiren,
les flors obrint els pètals,
la terra assaonant-se,
insectes que no veus...
Un aire ple de vida
et besarà la galta
i et sentiràs als dintres
com tremolors d'ocell.
L'aire entendrà els teus somnis;
tu l'entrendràs a ell.
Joana Raspall
dimecres, 10 de juliol del 2013
Ell llibre
Cada llibre té un secret
disfressat de blac i negre;
tot allò que en diu a tu
un altre no ho pot entendre;
sent el tacte dels teus dits
i creu que l'acaricies
i que el batec del teu pols
vol dir que,llegint, l'estimes.
Tot allò que et donarà
que no ocupa lloc, ni pesa,
t'abrigarà contra el fred
d'ignorància i de tristesa.
Amb els llibres per amics
no et faltarà companyia.
Cada pàgina pot ser
un estel que et farà deguia.
Joana Raspall
disfressat de blac i negre;
tot allò que en diu a tu
un altre no ho pot entendre;
sent el tacte dels teus dits
i creu que l'acaricies
i que el batec del teu pols
vol dir que,llegint, l'estimes.
Tot allò que et donarà
que no ocupa lloc, ni pesa,
t'abrigarà contra el fred
d'ignorància i de tristesa.
Amb els llibres per amics
no et faltarà companyia.
Cada pàgina pot ser
un estel que et farà deguia.
Joana Raspall
diumenge, 9 de juny del 2013
Arbre a Vespella de Gaià
copia
de la placa que hi ha al costat
El municipi de Vespella de Gaià a tots els deus veïns, en especial als nostres antics que ja no hi són, i que lluitaren a la guerra, a la batalla del foc, a la baralla de la vida, fent un poble lliure, formós i únic.
Que l’ombra de l’arbre de la vida, s’escampi pel nostre terme i
protegeixi ara i sempre a tots els vespellencs i vespellenques, passats,
presents i futurs, arrelant, enrobustint-nos i donant-nos llum per fer un poble
cada dia millor.
Daniel Cid Ricote, Batlle
Vespella de Gaià 29 d’abril de
2006
diumenge, 2 de juny del 2013
Diuen: La mar és trista
-
- Diuen: la mar és trista. Quin trepig
- fa cada onada, quan s'esberla!
- I veig una mar trista, però, al mig,
- tu, com una perla.
- Diuen: la terra és trista. Quin trepig
- fa cada fulla! Mig no gosa.
- I veig la terra trista, però, al mig,
- tu, com una rosa.
Marià Manent
LLetra a Dolors
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies:
tu ja no hi ets i el temps ara em trascorre
entre el record de tu, que m'acompanys,
i aquel esfoç que prou que coneixes,
de persistir quan res no és propici.
des d'aquest mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument deeclina .
Tots els colors proclamen vida nova
i visc i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imagirnar-se absent per sempre.
Miquel Martí i Pol
LLibre d'adsències
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies:
tu ja no hi ets i el temps ara em trascorre
entre el record de tu, que m'acompanys,
i aquel esfoç que prou que coneixes,
de persistir quan res no és propici.
des d'aquest mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument deeclina .
Tots els colors proclamen vida nova
i visc i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imagirnar-se absent per sempre.
Miquel Martí i Pol
LLibre d'adsències
dilluns, 20 de maig del 2013
Calladament
CALLADAMENT
Des d'aquesta aspra solitud et
penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.
Miquel Martí i Pol. Llibre d’absències, 1984
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.
Miquel Martí i Pol. Llibre d’absències, 1984
dissabte, 18 de maig del 2013
Cap al tard
Desolaciò
Jo sò l'esqueix d'un arbre,esponeròs ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesa,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
crema he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vits anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.
Joan Alcover
Jo sò l'esqueix d'un arbre,esponeròs ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesa,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
crema he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vits anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.
Joan Alcover
dijous, 16 de maig del 2013
L'ombra
Tristesa perfumada,rossinyol de nit:
amb sospirs,al meu son vas fent una corona,
El coixí feia olor de taronger florit,
oh rossinol,colgat d'estrelles i d'aromes!
Però,si em desvetllava, he vits que era de neu
el jardí, i aquella Ombra hi venia daurada:
i es glaçava un somriure entre sa boca lleu,
com l'aigua de la nit dins una rosa amarga.
Marià Manet
amb sospirs,al meu son vas fent una corona,
El coixí feia olor de taronger florit,
oh rossinol,colgat d'estrelles i d'aromes!
Però,si em desvetllava, he vits que era de neu
el jardí, i aquella Ombra hi venia daurada:
i es glaçava un somriure entre sa boca lleu,
com l'aigua de la nit dins una rosa amarga.
Marià Manet
A Frederic Soler en son Enterro
Amb cent corones de flors
te'n veig anar d'esta vida:
tu te'n vas amb cent, de flors:
jo quedo amb una, i d'espines.
Acint Verdaguer
te'n veig anar d'esta vida:
tu te'n vas amb cent, de flors:
jo quedo amb una, i d'espines.
Acint Verdaguer
Et trobaré a faltar
Et trobaré a faltar molt Bernat:
Qui trobaré que, en pintí la casa tant bé com tu?
Tu no hi ets, però tanco els ulls... et veig, i
et sento.
Havíem parlat tantes vegades de la nostra infantesa.
Ens agradava parlar del passat, i ara sense tu,
he perdut un trosset de la meva vida.
No et vaig dir mai lo important que eres per mi,
estràs sempre en el meu cor, en el pensament.
Qui trobaré que, en pintí la casa tant bé com tu?
Tu no hi ets, però tanco els ulls... et veig, i
et sento.
Havíem parlat tantes vegades de la nostra infantesa.
Ens agradava parlar del passat, i ara sense tu,
he perdut un trosset de la meva vida.
No et vaig dir mai lo important que eres per mi,
estràs sempre en el meu cor, en el pensament.
dimecres, 1 de maig del 2013
Absència que és presència
Quan se'n van
les persones que estimem
hi ha una gran sensació d'absència.
Ja no hi són.
Ja no tornarem a veura els seus ulls,
ni escoltar la seva veu.
No tornarem a sentir el seu cos,
ni la seva proximitat.
Sí, és varitat.
Però significa això que no hi sòn?
Que estan absents.?
No sera més aviat
que,estant en Déu,
estant més a prop que mai?
Com l'aire que respirem
que suaument
sense fer soroll,
penetra en els nostres pulmons.
Al costat del dolor
que ens oprimeix el cor,
allí esta la seva presència,
que ens acompanya.
Parla'm del cel
les persones que estimem
hi ha una gran sensació d'absència.
Ja no hi són.
Ja no tornarem a veura els seus ulls,
ni escoltar la seva veu.
No tornarem a sentir el seu cos,
ni la seva proximitat.
Sí, és varitat.
Però significa això que no hi sòn?
Que estan absents.?
No sera més aviat
que,estant en Déu,
estant més a prop que mai?
Com l'aire que respirem
que suaument
sense fer soroll,
penetra en els nostres pulmons.
Al costat del dolor
que ens oprimeix el cor,
allí esta la seva presència,
que ens acompanya.
Parla'm del cel
diumenge, 21 d’abril del 2013
La rosa damunt les 3 llums
Al damunt de les eines hi ha una rosa
Eines usades per mans endurides
Símbols llunyans de treball i ferides
La flor delicadament hi reposa!
La dona, que bé pot ser l'esposa,
dels nostres símbols vol copsar les mides
per si mateixa amb ànsies mig adormides,
que a ningú no li poden pas fer nosa
És l'eina que ens manca: les dones Mestres
dels nostres conceptes n'amplien el ventall,
amb la delicadasa d'unes mans ben destres
Manera digna d'ennoblir el treball
d'aquells operatius,els antics mestres
Ella hi afegeix bellesa i detall!
Ramon Poll Barbarà
Bloc Maragall 20132
Eines usades per mans endurides
Símbols llunyans de treball i ferides
La flor delicadament hi reposa!
La dona, que bé pot ser l'esposa,
dels nostres símbols vol copsar les mides
per si mateixa amb ànsies mig adormides,
que a ningú no li poden pas fer nosa
És l'eina que ens manca: les dones Mestres
dels nostres conceptes n'amplien el ventall,
amb la delicadasa d'unes mans ben destres
Manera digna d'ennoblir el treball
d'aquells operatius,els antics mestres
Ella hi afegeix bellesa i detall!
Ramon Poll Barbarà
Bloc Maragall 20132
dimarts, 5 de març del 2013
Balada d'en Lucas
Jo tenia una caseta vora el mar
jo tenia un jardi florit i un cel de pau
jo tenia una barca i unes xarxes a la platja
i una dolça matinada al despertar.
Quan vingueren gent de fora gent del nord;
gent extranya que jugaven amb l'amor
jo vaig perdre l'alegria i la pau de cada dia
i la cala, que era el meu món.
Ara hi penso dia i nit
amb el meu jardí florit
i amb la mare que esperava el meu retorn
i amb la platja solitaria
quan el so de la guitarra
li potava, una cançó.
Fins l' aroma dels meus pins
i les flors del meu jardí
tot ho tinc jugat i tot ho tinc perdut
ja no em queda ni la vela
de la barca marinera
ni la cala, que era el méu món,
el meu món, el meu món.
Lletra i música J.ORTEGA MONASTERIO.
jo tenia un jardi florit i un cel de pau
jo tenia una barca i unes xarxes a la platja
i una dolça matinada al despertar.
Quan vingueren gent de fora gent del nord;
gent extranya que jugaven amb l'amor
jo vaig perdre l'alegria i la pau de cada dia
i la cala, que era el meu món.
Ara hi penso dia i nit
amb el meu jardí florit
i amb la mare que esperava el meu retorn
i amb la platja solitaria
quan el so de la guitarra
li potava, una cançó.
Fins l' aroma dels meus pins
i les flors del meu jardí
tot ho tinc jugat i tot ho tinc perdut
ja no em queda ni la vela
de la barca marinera
ni la cala, que era el méu món,
el meu món, el meu món.
Lletra i música J.ORTEGA MONASTERIO.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)