aquelles mans les roses
de Sant jordi, la vella
claror d'abril? plovia
a poc apoc. Nosaltres,
amb gran tedi,darrera
la finestra,miràvem,
potser malats, la vida
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny,la sofrença
del podre drac, i deia
molt suaument el nostres
petits nons, i ens somreia.
Salvador Espriu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada