Tristesa perfumada,rossinyol de nit:
amb sospirs,al meu son vas fent una corona,
El coixí feia olor de taronger florit,
oh rossinol,colgat d'estrelles i d'aromes!
Però,si em desvetllava, he vits que era de neu
el jardí, i aquella Ombra hi venia daurada:
i es glaçava un somriure entre sa boca lleu,
com l'aigua de la nit dins una rosa amarga.
Marià Manet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada